Segons l’informe Quan l’aigua dolça es torna salada (Cuando el agua dulce se vuelve salada) del CSIC, s’estima que, a nivell global, un de cada tres ecosistemes d’aigua dolça està salinitzat. A Espanya, dades oficials proporcionades per les Confederacions Hidrogràfiques indiquen que un 28% dels rius estan salinitzats. A més, trobem que, a les ciutats, les depuradores només eliminen un 20% de la sal generada a través dels usos domèstics.
Aquestes dades reflecteixen una realitat preocupant: la salinització de les aigües dolces és un problema ambiental global que afecta els ecosistemes i la seva biodiversitat.
La sal com a contaminant ambiental
Les sals són compostos naturals que s’originen per la dissolució de roques i altres substrats geològics. La seva concentració varia entre ecosistemes: ≈0,5 g/L en aigües continentals, ≈35 g/L al mar i >300 g/L en salmorres. Entre aquestes darreres hi ha els salars: dipòsits naturals de sals minerals on les salmorres que omplen els porus i cavitats dels seus aqüífers constitueixen una font clau de liti per a bateries i medicaments. En l’extrem oposat, les masses d’aigua dolça tenen la menor proporció de sals, però sempre en contenen una certa quantitat en dissolució. Mentre que els salars són ecosistemes naturalment hipersalins, en altres ambients l’acumulació excessiva de sals és conseqüència d’activitats humanes.
Ecosistemes de llacunes a la zona marginal del salar d’Atacama, el jaciment de liti més gran del món. | Miguel Àngel Marazuela
El fet que la sal sigui un compost natural ha portat a negar el seu impacte ambiental, un fenomen que l’investigador Santiago Gorostiza de la Universitat Autònoma de Barcelona denomina la ‘naturalització de la contaminació’.
“La sal en si mateixa no és un contaminant, però el seu excés sí que ho és, ja que altera l’equilibri de l’ecosistema. A través d’activitats com l’agricultura o la mineria estem incrementant la concentració de sals i alterant el balanç natural d’ions a l’aigua”, explica Miguel Cañedo-Argüelles, investigador de l’IDAEA-CSIC.
La salinització, igual que la contaminació per nutrients (fertilitzants), ha estat subestimada pel fet que els seus compostos existeixen de manera natural. Elements com el fòsfor, per exemple, es troben de manera natural en els sòls i l’aigua. Tot i això, l’evidència científica ha demostrat que la sobrefertilització altera els ecosistemes, causant proliferacions massives d’algues i mortalitat de peixos, entre altres conseqüències, la qual cosa ha portat a implementar regulacions per limitar-ne l’ús. De la mateixa manera, la gestió de la salinitat en els ecosistemes d’aigua dolça requereix més atenció i mesures de mitigació.
Causes de la salinització dels ecosistemes aquàtics
Les activitats humanes que més contribueixen a la salinització de l’aigua tant a Espanya com a escala global són les següents:
- Agricultura
Sobretot en aquells cultius que requereixen un reg intensiu, ja que l’aigua de reg s’evapora deixant sals al sòl, que després s’infiltren en rius i aqüífers. A més, els fertilitzants aporten ions com el sodi, el potassi, el sulfat i el clorur, que contribueixen a la salinització.
El cicle antròpic de la sal. | Freepress Coop
- Minaria
L’extracció de carbó i altres materials exposa les sals naturals de les roques a l’exterior, fet que facilita que aquestes siguin arrossegades cap als ecosistemes d’aigua dolça. Un cas molt conegut són les mines del Bages, a Catalunya, on l’extracció de potassa ha generat residus salins de tal magnitud que han format una muntanya enorme de sal que sobresurt per sobre de les muntanyes del voltant. Aquestes sals, acumulades sense cap tipus d’aïllament, es dissolen amb la pluja i la humitat, contaminant l’aigua subterrània i els cursos d’aigua superficials. El riu Llobregat és un bon exemple d’això. - Dessalinitzadores
En eliminar la sal de l’aigua, produeixen uns residus líquids amb una concentració molt alta de sals (salmorres) que s’aboquen al mar o als rius, afectant tot l’ecosistema associat. A més, tenen un consum energètic elevadíssim. Segons Miguel Cañedo-Argüelles, les dessalinitzadores “s’haurien d’utilitzar en moments puntuals d’emergència, quan hi ha sequeres o problemes de subministrament, però no són una solució a mitjà-llarg termini, no només pel seu impacte ecològic potencial sinó també per la seva alta demanda energètica.” - Fundents de carreteres
A l’hivern, es vessa sal comuna (clorur sòdic) a les carreteres per evitar la formació de gel i garantir la seguretat viària. No obstant això, aquesta sal acaba arrossegada per la pluja cap als rius, llacs o sistemes d’aigües subterrànies. Als EUA i al Canadà, aquest problema està molt documentat i actualment s’estan estudiant alternatives i regulant-ne l’ús. - Aigües residuals urbanes
Diversos productes d’ús domèstic i industrial, com els detergents, els productes d’higiene o la sal del rentaplats, contenen sals. El problema és que les depuradores només eliminen un 20% de les sals de les aigües residuals, de manera que el seu abocament als rius n’incrementa significativament la salinitat. - Canvi climàtic
La sobreexplotació dels aqüífers i la pujada del nivell del mar fan que l’aigua salada penetri terra endins, en un fenomen conegut com a intrusió marina. A més, les sequeres fan que circuli menys cabal d’aigua pels rius i, per tant, que hi hagi una menor capacitat per diluir les sals i una menor resistència a la intrusió salina.
Mesures actuals per abordar la salinització
Davant la diversitat de fonts que contribueixen a la salinització, les solucions s’han d’abordar des de múltiples fronts.
Per començar, caldria revisar els límits actuals i establir-los de manera sistemàtica, robusta, transparent i basada en evidència científica, cosa que actualment no succeeix. Per fer-ho, caldria combinar estudis ecològics de camp amb assajos controlats en laboratori. Els resultats permetrien establir llindars ecològics en resposta a la salinització que ajudin a l’elaboració de polítiques públiques.
D’altra banda, malgrat que la recerca sobre la salinització fa més de dues dècades que avança, les administracions públiques encara no han incorporat mesures efectives per abordar el problema.
“El més probable és que les mesures arribin des de la Unió Europea, a través de l’actualització de la Directiva Marc de l’Aigua i, a partir d’aquí, els diferents països adaptin aquestes regulacions als seus casos particulars”, indica Miguel Cañedo-Argüelles, que reconeix que encara queda molt camí per recórrer, ja que la majoria de països europeus no han adoptat mesures de gestió de la salinització dels ecosistemes d’aigua dolça.
La implicació dels països en aquest assumpte és molt desigual i depèn de si han patit problemes greus relacionats amb la salinització. Per exemple, Austràlia lidera la regulació d’aquest problema a escala mundial després d’haver patit una salinització severa de sòls i conques fluvials (com la del Murray-Darling) deguda al reemplaçament de la vegetació arbòria per cultius, fet que va provocar una pujada del nivell freàtic i va dissoldre les sals del sòl. Com a resposta, Austràlia va implementar un sistema de crèdits que limitava la quantitat de sals que es podien abocar al riu, cosa que els ha permès mantenir la concentració de sals dins uns límits raonables.
A Europa, alguns episodis recents han obligat les administracions a reaccionar. Un cas cridaner és el del riu Odra, a Polònia, on a l’estiu del 2022 es van recollir desenes de tones de peixos morts a causa de la proliferació de cianotoxines associades a la salinització del riu, fet que ha encès les alarmes i ha impulsat una modificació de la normativa existent.
Aquests exemples demostren que encara queda molt per fer per abordar el problema de la salinització i protegir els nostres ecosistemes d’aigua dolça.
La recerca de l’IDAEA sobre salinització
A l’IDAEA, abordem la salinització des de dos camps d’estudi:
- Hidrogeologia: Desenvolupem models numèrics per comprendre processos clau com la intrusió salina i la distribució de les reserves d’aigua dolça subterrània a illes i aqüífers costaners o l’impacte de la mineria del liti als salars andins. Una de les estratègies que s’estan investigant és la reinjecció de les salmorres generades durant l’extracció del liti.
“Encara que això implica tornar a introduir aigua salina al medi, aquestes injeccions poden contribuir a mantenir l’equilibri de salmorra i sals al subsol i, per tant, ajudar a conservar aquests ecosistemes hipersalins que estan cada vegada més amenaçats per l’explotació intensiva de les seves salmorres a causa de la creixent demanda de liti”, assenyala Miguel Ángel Marazuela, investigador de l’IDAEA-CSIC.
- Ecologia: Estudiem els efectes de la salinització sobre els ecosistemes aquàtics, com rius, llacs i aiguamolls. A més, fem estudis toxicològics en organismes model com les dàfnies per avaluar-ne l’impacte en la biodiversitat. Recentment, els investigadors Carlos Barata Martí i Miguel Cañedo-Argüelles han participat en un estudi mundial sobre l’efecte de la salinitat en poblacions de Daphnia pilicaria procedents d’Amèrica del Nord, Europa i Àsia. Els resultats obtinguts mostren que la salinitat té un impacte elevat en aquestes poblacions: les més tolerants a la salinitat eren les que vivien en hàbitats més salins.
El projecte SALBIA, liderat per Miguel Cañedo-Argüelles, estudia l’impacte de la salinització al riu Gàmbia. | Laura Carrau
Tot i la problemàtica ambiental que suposa la salinització, encara són pocs els grups de recerca a Espanya que treballen en aquest tema. Un d’ells és el projecte REMOTE, una col·laboració entre l’institut IMDEA Agua i l’IDAEA-CSIC, que té com a objectiu estudiar el destí, l’impacte i la mitigació de les partícules alliberades pels pneumàtics i les sals procedents dels fundents hivernals en rius i torrents de parcs nacionals d’alta muntanya. L’ús de fundents a les carreteres d’aquests parcs podria estar provocant un increment de la salinitat dels ecosistemes adjacents. A més, a través de l’abrasió mecànica dels pneumàtics amb la superfície de la carretera, es generen contínuament partícules de cautxú que contenen una gran varietat d’additius, com metalls pesants o hidrocarburs aromàtics policíclics, i que també podrien arribar als ecosistemes aquàtics a través de l’aigua de l’escorrentia.
“Els resultats del projecte ens permetran identificar rius i torrents sotmesos a l’augment de la salinitat i a la presència de partícules alliberades pels pneumàtics i additius associats, així com identificar tàxons sensibles com a possibles indicadors de l’entrada d’aquests contaminants”, indica Paula Redondo Hasselerharm, investigadora d’IMDEA Agua i investigadora principal del projecte.
Accions individuals davant la salinització de l’aigua
La recerca és clau per entendre i tractar el problema de la salinització, però també és important preguntar-nos què podem fer com a societat per abordar aquesta situació. Atès que la salinització encara no ha arribat amb força a l’administració pública com un problema que s’ha de regular i estudiar amb molta més atenció, actualment no hi ha gaires alternatives que puguem adoptar a nivell individual. Productes quotidians que generen residus salins, com els detergents o la sal del rentaplats, amb prou feines tenen opcions lliures de sals al mercat que puguem comprar com a consumidors.
“El que sí que podem fer és organitzar-nos a nivell ciutadà i de manera local per pressionar i exigir solucions a les indústries responsables de la salinització”, conclou Miguel Cañedo-Argüelles.
A Catalunya, plataformes com Boicot ICL, Prou SAL o MontSalat es dediquen a monitoritzar la salinitat dels rius i a emprendre accions legals contra les indústries contaminants. Altres organitzacions més generals sobre la salut dels rius i els ecosistemes aquàtics són Taula del Llobregat, Projecte Rius o la Fundación Nueva Cultura del Agua.
Mentre la regulació avança, la recerca i l’acció ciutadana continuaran sent essencials per frenar la salinització i protegir els nostres ecosistemes d’aigua dolça.
Alicia S. Arroyo
Comunicació i Divulgació | IDAEA
