-
El treball, que compta amb participació del CSIC, indica la presència de residus plàstics en ecosistemes d’aigua dolça on l’impacte de l’ésser humà és petit
-
L’estudi recull mostres de 38 llacs de 23 països de tot el planeta
El Pantà de Sau, a Catalunya, és un dels llacs estudiats. | Quico Llach
Els plàstics i microplàstics han envaït llacs i embassaments a escala global. La contaminació causada per aquests residus arriba fins i tot als llocs més remots, on l’impacte humà és pràcticament inexistent. Un nou estudi publicat avui a Nature demostra, per primera vegada, que en alguns casos les concentracions de plàstic en entorns d’aigua dolça superen les que es troben a les anomenades “illes de plàstic” de l’oceà.
La recerca, liderada per la Universitat de Milà-Bicocca, compta amb la participació del Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN-CSIC) i l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC), tots dos del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC).
“Els llacs són com a centinelles de la contaminació, ja que acaben acumulant residus plàstics dispersats per diverses fonts com embassaments o l’atmosfera. Un cop arriben a les seves aigües, els llacs poden retenir, modificar i transportar aquests residus a través de les conques hidrogràfiques cap als oceans”, explica el investigador de l’IDAEA-CSIC Miguel Cañedo-Argüelles, un dels autors de l’estudi.
Entre els llacs amb nivells més alts de contaminació per residus plàstics hi ha el Llac Maggiore (Itàlia), el Llac de Lugano (entre Suïssa i Itàlia), el Llac Tahoe (EUA), el Lough Neagh (Regne Unit) i el Pantà de Sau, a Catalunya, que presenta alguns dels nivells més elevats de microplàstics. Aquests llacs són fonts clau d’aigua potable per a les poblacions properes i també tenen una gran importància per a les economies locals gràcies a les activitats recreatives que s’hi desenvolupen.
“La importància d’aquests resultats rau en el fet que, a més d’afectar negativament l’aigua potable de què depenem, la contaminació per plàstics perjudica els organismes aquàtics i el funcionament dels ecosistemes”, assenyala Verónica Nava, científica de la Universitat de Milà-Bicocca.
La col·laboració de gairebé 80 investigadors ha permès recollir mostres d’aigua superficial mitjançant xarxes de plàncton en 38 llacs de 23 països de sis continents. Aquesta diversitat ha permès representar una gran varietat de condicions ambientals. “Un cop recollides, els diferents equips van enviar les mostres a la universitat italiana, on, utilitzant tecnologies com la microscòpia Raman, vam poder fer una anàlisi molt precisa per confirmar la composició polimèrica dels microplàstics.
“Entre tots els materials detectats, els més habituals van ser el polièster, el polipropilè i el polietilè”, comenta Miguel Matias, investigador del MNCN-CSIC. “A més, vam identificar factors clau com la densitat de població, la urbanització, la mida de la conca hidrogràfica i el temps de retenció de l’aigua, que expliquen la vulnerabilitat dels llacs i embassaments a la contaminació per plàstics”, afegeix Matias.
El llarg viatge dels plàstics
“El plàstic acumulat a la superfície dels sistemes aquàtics pot afavorir l’emissió de metà i altres gasos amb efecte hivernacle. Aquests residus poden interactuar amb l’atmosfera, la biosfera i la litosfera, afectant els cicles biogeoquímics”, explica Nava. “Encara no entenem del tot com circulen els materials entre els diferents components de la Terra, passant de matèria viva a inorgànica mitjançant reaccions químiques. Cal fer una avaluació holística de la contaminació per plàstics als llacs”, continua.
Aquests resultats demostren l’escala global del problema: cap llac, ni tan sols els més allunyats de l’activitat humana, es pot considerar realment verge.
“Aquest descobriment hauria de fer-nos replantejar les estratègies de reducció de la contaminació i els processos de gestió de residus”, conclou Nava.
El projecte forma part de la xarxa internacional Global Lake Ecological Observatory Network (GLEON), centrada en l’estudi dels processos que tenen lloc en entorns d’aigua dolça.
Veronica Nava et al. (2023) Plastic debris in lakes and reservoirs. Nature. DOI: 10.1038/s41586-023-06168-4
